S'ha produït un error en aquest gadget

divendres, 7 de maig de 2010

L'elegància culé.

Fa exactament un any, quan tot semblava perdut, quan ja no em quedaven ni ungles ni fe, en l’últim minut, vau fer-me recordar, un cop més, que el Barça és màgic. Vau fer-me creure, un cop més, que el Barça pot, amb aquest i amb tots els reptes que es proposi. Vau ensenyar-me que el Barça no és només això, no. El Barça no és un simple club, ni un simple equip, ni un simple toc de pilota. El Barça és molt més. És història, és estadi, és junta, és entrenador, és jugadors, és tècnics, és planter, és afició. Tot això, junt. El Barça és un. Un que és capaç de posar els pèls de punta a milions de culers d’arreu del món amb un simple gol. Capaç de fer-te aixecar i cridar com mai amb una simple victòria. Capaç de fer-te oblidar la resta de món durant 90 minuts. Capaç de fer-te gaudir del millor futbol que hagi pogut veure mai. Capaç de fer-te plorar d’emoció. Capaç d’aconseguir tot allò que es proposa. I és que el Barça està a l’altura de tot repte natural, al qual respon de forma sobrenatural amb gols en l’últim minut, allau de copes en un any, hat-tricks, golejades a camps inesperats...

Però tots sabem que el futbol és futbol. I no seria futbol si un mateix equip ho guanyés tot, sempre. I per això el Barça sap guanyar, i sap perdre. Però mai, mai, dóna res per perdut. I deixeu-me utilitzar l’eslògan més sentit en el dia d’avui: Avui el Barça, s’hi deixarà la pell.

Sincerament, no sé què passarà, ni jo ni ningú. I no diré ni que sí ni que no a la remuntada. Però el que tinc clar, claríssim, és que a mi ningú em treurà del record les parades de Valdés, la constància de Puyol, l’autoritat de Piqué, les pujades per la banda de Maxwell, les centrades d’Álves, les revolucions de Touré, l’ordre de Xavi, la personalitat de Busquets, l’incondicionalitat de Keita, la màgia d’Iniesta, les desmarcades d’Henry, el creixement de Bojan, l’oportunitat de Pedro, els malabarismes d’Ibra i tot allò inexplicable que ha arribat a fer Leo. A mi, això, ningú m’ho treurà.

I ara, més que mai, tinc l’orgull de poder dir que sóc culé. Que el meu cor sent els colors del millor club del món, amb el millor equip del món, el millor joc del món i la millor afició del món.

I avui, com a culé que sóc, vestiré la samarreta blaugrana i no deixaré de cridar ni un sol moment; m’hi deixaré la pell, les ungles i el que faci falta per vosaltres, per nosaltres, pel Barça, pel somni culé, pel sentiment blaugrana.


Força Barça!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada